Minima Moralia (Theodor W. Adorno)

Reflexiones de la vida dañada

A Max

Por agradecemiento & promessa

Dedicatoria

La triste sciencia, de la q’offreço daquè a l mîou amigu, relaciona-se cun una staya que de magar tiempos immemoriales tien-se consideraho la verdadeira philosophìa de la philosophìa, sì q’ansì, de magar la suæ transformaçon n un mèthodu, baltiou n disprezio intellectual, arbitrariedà sentenciosa &, a l cabu, nel scaheicemiento: la doctrina l rectu Vivir. Lo que primeiro se tyamou vida polos philòsophos, tornou-se la sphera de lo privaho & spuœis la de l meru consumu, arrastrada talque un apèndiç de l processu de producçon material, sin autonomìa & sin substancia propriæs. Quien quexhier cata’ la verdà sobre la vida immediata, ha investiga’ la suæ fhorma alienada, los poderes obiectivos que determinæn la existencia individual ta lo mas occulto.

Si daquien fhala immediatamente de lo immediato, difficilmente se comporta de maneira differente a aquelhos novelistas que gindæn læs suæs marionetæs cun les imitaçones de la passion d’antanho cumo si fhuer cun prendæs baratæs, & deixæn a characteres, que nun son ma componentes de la machinaria, actuar cumo si fhueren a actuar indagora cumo subieitos & cumo si daquè dependier de læs suæs acçones.

La vision de la vida passou a la ideologïa, q’inganha sobre l fheithu de que ya nun existe.

Solo que la relaçon ente vida & producçon, que reduz esta a l appariencia ephèmera d’aquelha, ye da fheitho absurda. Medio & fin invierten-se. L indicio l ridìculu quid pro quo indagora nun s’erradicou da fheitho de la vida. El ser reduzidu & degradau resjste duramente a l sou incantu n fatsada. La modificaçon næs propriæs relaçones de producçon depende n gran parte de lo que passe na “sphera l consumu”, la mera fhorma de reflexion na producçon & la caricatura distorsionada de la vida verdadeira: na consciencia & na inconsciencia l individuo. Mal a penæs na virtude de la opposiçon a la producçon, cumo los que nun se deixarun catar da fheitho pol orde, la xhente ye a algamar unu mas humanu. Quando l appariencia de la vida, que la propia sphera l consumu defende cun tan malæs razones, se borre da fheitho, trumpharà l mal intos de la producçon absoluta.

Magar elho, indagora ha hi mũîtho de falso nes observaçones que proceden de l subieitu, puœis la vida tornou-se illusoria. Puœis cumo na phase actual de l movemiento historico la suæ obiectividà avassalhadora mal consiste a penæs na dissoluçon de l subieitu, sin biltar primeiro unu nuœvu, la experiencia individual arrepousa necessariamente nel vieyu subieitu, el condemnau historicamente, que sige siendo pa si mesmu, non obstante ya non in si mesmu. Piensa star indagora seguru de la suæ autonomìa, solo que la nulidà que l campu de concentraçon demonstrou a los subieitos ya se sobrepon a la propria fhorma de subiectividà.

La observaçon subiectiva, magar q’aguçada criticamente contra si mesma, tien un aquel sentimental & anacrònicu: daquè cumo una reclamaçon sobre l cursu l mundo, que nun s’ha d’arrefhugar pol amor de la suæ bondà, ha-se por minaça’l subieitu reclamante cun fhaer mas duru l sou ser & ansì a l in par, complri’ la lhey de l cursu l mundo. La fidelidà a l propriu nivel de consciencia & experiencia anda siempre temptada de tornase infidelidà a l nega’ la vision que vaî alhende l’individuo & tyama a la sua propria substancia pol nome.

Ansì Hegel, alimentando-se Minima Moralia de l sou mèthodu, argumentou contra l meru ser-pa-sigo de la subiectividà n todolos sous niveles. La theorìa dialèctica, roceana a todo lo isolaho, nun ye a acceitar aphorismos cumo talos. Nel casu mas amable serìæn a tolerase cumo “conversaçon”, segun l usu idiomàticu de l prefacio de la phenomenologïa de la mente. Solo que l tiempu sou acabou-se. a l in par el lhibru nun scaheiç la pretension de totalidà l systema, que nun quier tolerar que se salga a fhuœra d’elhi, cumo rebellion contra elhi mesmu. Hegel nun adhier, polo que respeita a l subieitu, a la reclamaçon que d’outra fhorma formula apassionadamente: la de star na cousa & non “siempres alhen d’elha” n cuœntæs d’ “intrar na corada immanente de la cousa”.

Si l subieitu sume wœy, los aphoristas alcuœntræn diffìcile dizir que “lo que mesmamente anda sumiendo ha ser consideraho essencial”. Insisten, n opposiçon a l mèthodu de Hegel & impero de conseqüencia cul sou pensamiento, na negatividà: “La vida l spìritu acquier la suæ verdà mal a penæs a l alcontrase na ruptura absoluta. Esto nun ye aquel Poder cumo lo positivo, que svìa la mirada de lo negativo, cumo quando dizimus dalgo: elho nun ye nada ou sta mal, & hagora, a l acabase, passa-se d’elho a outra cousa; solo q’elho ye essi Poder mal a penæs a l mira’ lo negativo de frente, remaneciendo cun elho.”

El paraxismu final cun que Hegel repetidamente maltrata a l individuo n contradiçon cun la suæ propria perspicacia deriva, paradoxalmente, de l sou siesgu necessariu nel Pensar liberalista. La idea d’una totalidà harmoniosa pelos sous antagonismos oblriga a conceder individuaçon, ye a determinala cumo l factor impulsionador de l processu, solo que d’una categorìa inferior na construcçon de l todo. El fheithu d’imponese na prehistoria la tendencia obiectiva na cabeça de la xhente, ta mesmamente per acio de l anihilamento l individuo, sin que la reconciliaçon de lo gëneral & de lo particular construida nel conceitu se realizare historicamente ta wœy, distorsiona-se nel sou casu: cun frieza superior opta outra vez pola liquidaçon de lo particular. Nenyures se duldarà de la primacìa de l todo. Ente mas qüestionable ye la transiçon de l isolamiento reflexivo a la totalidà glorificada, cumo na historia & tamien na lògïca hegeliana, mas zelosamente se ginda la philosophìa, cumo xhustificaçon de lo existente, de l carru trumphal de la tendencia obiectiva. El disindolrcu l propriu principio d’individuaçon social ta la victoria de la fatalidà offreç-y razones abondes pa fhazelo. a l hypostasiar tanto de la sociedad burguesa cumo de la suæ categorìa bàsica, la de l individuo, Hegel nun elaborou verdadeiramente la dialèctica ente intrambos. Cun la economìa clàssica, ha tener na mente que la propria totalidà bilta de l contextu de los interesses antagònicos de los sous miembros produzidos & arreproduzidos. Solo que l individuo cumo talo ye ampliamente consideraho por elhi, innocentemente, cumo la condiçon irreductible q’acaba por discomponelo na epistemologïa. Na sociedà individualista non obstante non solo lo gëneral se realiza per acio de la interacçon de los individuos, tamien la sociedà ye essencialmente la substancia l individuo.

Por esso l anàlysis social ye a extraer incomparablemente mũîtho mas de la experiencia individual de lo que Hegel admittìa, ente que, a la inversa, læs grandes categorìæs històricæs ya nun andæn a salvo de la suspeitha de fraude de puœis de todo lo q’ente tanto s’instigou cun elhæs. Nos ciento-cinqüenta anhos que passarun de magar la concepçon de Hegel, daquè de la violencia de la protesta volvîu a passar a l individuo. Fhaziendo la comparança cun la antiquada austeridà que characteriza l sou tratamiento por Hegel, ganhou tanto n bayura, sophisticaçon & Poder cumo per outra parte se debilitou & erosionou pela socializaçon de la sociedà.

Na èpocha de la suæ decadencia, la experiencia que l individuo tien de si mesmo & de lo que y passa, contribui outra vegada mas a un conhocemiento que solo occultou ente que segîu interpretando-se positivamente cumo la categoria dominante.

Cara a la unidà totalitaria, que directamente proclama la erradicaçon de la differencia cumo significau, daquè inclusive de la fhuœrça social alhibertadora ye a tenese contrahido temporalmente na sphera l individuo.

La theorìa crìtica non solo persiste n elha cun mala consciencia.

Todo esto nun pretende nega’l character impugnable de la temptativa. Scribì la mayor parte l lhibru de la de la gerra, so condiçones de contemplaçon. La violencia que m’expulsaræ tamien m’impedîu a l in par de catalu da fheitho. Indagora nun admittìæ la complicidà u baltia qualquiera que fhale mínimamente+ de l individuo cara a lo indizible que succedîu collectivamente.

In cada una de læs très partes, el puntu de partida ye la sphera privada mas strẽitha, la de l intellectual na emigraçon. Sigen-y consideraçones d’un algame social & antropològïcu mas ampliu; refieren-se a la psychologïa, la esthètica, la sciencia na suæ relaçon cul assumptu. Los aphorismos finales de cada parte conduzen tamien thematicamente a la philosophìa, sin nunca s’affirmar cumo completos & definitivos: todos quieren marcar sitios d’applicaçon ou fornecer modelos pa los futuros sfhuœrços de l conceitu.

La occasion immediata pa scribilo fhoi l cinqüentèsimu anniversario de Max Horkheimer, el 14 Febreiro 1945. La execuçon introu n una a phase n que, teniendo n cuœnta læs circumstanciæs externæs, tuvo que s’interrumpi’l trabayu n commun.

El lhibru quier expressar agradecemiento & fidelidà a l nun reconhoce’ la interrupçon. Ye l testimonio d’un diàlogo interior: nun ha hi n elhi dal motivu que nun perteneça tanto a Horkheimer quanto a quien alcontrou l tiempu de formulalu.

El planteamiento specìficu de los Minima Moralia, precisamente a temptativa d’arrepresentar momentos de la philosophìa commun partiendo de la experiencia subiectiva, fhai que læs pieçæs nun existan inantes de la philosophìa, de la q’elhæs mesmæs son una pieça. Esso ye lo que quier expressa’ la fhorma suœlta & sin compromisso, la renuncia a la coherencia theòrica explìcita. a l in par, tal ascetismo querìæ compensar parte de la inxhusticia de q’unu solo segier trabayando no que mal se ye a realizar por intrambos, & de lo que nun mos abstenemus.